Aquesta entrada forma part d’un laberint virtual,
creat per en Manel Hernández Cabezo.
De cop
i volta, Teseu se’n va adonar que al terra d’una de les bifurcacions del
laberint 2.0 hi havia com uns estranys dibuixos de color blanc que li
recordaven un joc d’infantesa… era la xarranca, o millor dit, la
xancla, perquè Teseu, anys enrere, havia fet una incursió al Baix Camp per
lluitar contra el diabló
de l’avellana i en aquelles
contrades a la xarranca li deien i a ell li agradava. Va quedar meravellat amb
aquella troballa i no se’n va poder estar, malgrat el dramatisme de la
situació, d’agafar una pedra i començar a saltar a pota coixa, avançant i
retrocedint, fins arribar a la casella número nou que estava enllaçada al cabdell d’hipervincles i
que Teseu no va dubtar a clicar.
Sobtadament
un remolí de vent i aigua el va embolcallar i, sense sortir del laberint, el va
traslladar a una altra època... a un altre temps.
-
- Això és el caos! va exclamar Teseu mig estabornit mentre sentia
una veu profunda que el saludava:
-
- Buenos
días che, como anduvisteis vos por acá?
Teseu, no en
tenia cap dubte, aquella veu que li parlava en argentí no podia ser ningú més
que Zeus.... ohhh, el gran
Zeus, va pensar.
- Permitidme
que me presente. Mi nombre es Julio
Cortázar, argentino afincado en París y amante de los laberintos. Vos ahora mismo estáis en el laberinto, pero
en el año 1963 y yo soy el inventor del hipertexto, aunque, de momento de
manera analógica. Yo se que por ahí anda
otro boludo, un tal Ted Nelson, que también habla del hipertexto, pero la
esencia está en Rayuela.
Vos conocéis Rayuela, mi novela?
- Hipertext analògic? va pensar Teseu mentre mig somreia al
personatge, quina paradoxa. I aquest
Nelson... no serà un descendent de Dèdal? Rayuela, això no és
el joc de la xancla?
Efectivament,
Julio Cortázar amb la seva novel·la Rayuela planteja una nova forma de lectura
que trenca tots els esquemes de la lectura lineal. Cortázar convida al lector a un joc que li ofereix diferents opcions de lectura
fet que el situa al mateix nivell que l’autor, li fa prendre un paper actiu i l’involucra
en l’obra. En la seva novel·la, de manera aleatòria, pots tirar endavant o
endarrere, saltar-te capítols i així construir històries diferents. És un caos ordenat...
- Ara ho entenc, va sospirar Teseu, la xancla, el
laberint, l’hipertext...
tot està enllaçat! És un plaer haver-lo conegut, senyor Cortázar, ara no tinc
temps perquè persegueixo un minotaure, però si tornem a coincidir a la xarxa,
m’agradaria que m’expliqués més coses sobre Rayuela.
- Viste
pive, va contestar Cortázar, no lo dudéis. Yo ahora voy a hacer una búsqueda en la red porqué hace
tiempo que no se de Lionel
Andrés - últimamente en la cancha está
como ausente - ni de Francisco,
la esperanza blanca. A ellos también les gusta jugar a la Rayuela... adelante,
atrás, transgrediendo, influyendo sutilmente, vos ya sabéis.
- Tot un conjunt d’esdeveniments aparentment aleatoris
dins d’un laberint, pensava Teseu. Definitivament allò era el caos i algú
n’hauria de fer una teoria.
Però
ara, després d’aquest respir, es tractava de continuar, perquè no en va, seguia
dins del laberint 2.0 intuint l’alè del minotaure. Havia de prendre decisions,
de clicar, però cap a on? Tard o d’hora s’hauria d’enfrontar al minotaure, era
el seu deure.
Teseu estava
atrapat al laberint i a l’hipertext o és que, realment, l’hipertext era ell? I l’Ariadna?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada